Autor: P.
August Monzon i Arazo
Oratori
de Sant Felip Neri de València
S.A.R.
Maria Teresa de Borbó-Parma
Dijous
26 de març ha traspassar a París, a causa de l’epidèmia del
Covid-19, la infanta Maria Teresa de Borbó-Parma, filla del rei
Xavier i tia del molt alt senyor Carles Xavier de Borbó-Parma.
Doctora
en Sociologia per la Sorbona i professora durant un temps a la
Universidad Complutense de Madrid, va venerar sempre la memòria de
son pare, el rei Xavier, per la seua integritat i la seua pietat, per
la seua noblesa i humanitat. El fet d’haver sigut empresonat pel
nacionalsocialisme en el camp de concentració de Dachau, com a
conseqüència de la seua militància en la Resistència francesa, el
féu superar la temptació integrista i reviure el caràcter popular
i l’oposició al despotisme propis de la tradició carlina (i
foral), ara en clau democràtica i en diàleg amb la modernitat.
El
Concili Vaticà II va suposar la confirmació eclesial d’esta
extraordinària conversió,
en el sentit més precís de la paraula. És ací on s’inserix la
figura de Maria Teresa, dona amb una forta personalitat. Vital i
entusiasta, enèrgica i tenaç, senzilla i pròxima, orientava totes
estes qualitats i virtuts en una sola direcció: el compromís en pro
d’una societat millor. ¡La consecratio
mundi que
l’Església proposa com a tasca pròpia dels laics cristians! Na
Maria Teresa ha viscut realment com a dona consagrada…
als ideals del regnat de Déu inaugurat per Jesús.
¿Com
visqué estes exigències, col·laborant sempre lleialment amb el seu
germà Carles-Hug, cap de la dinastia? La seua participació en la
transició democràtica de l’Estat Espanyol va ser tan notable com
silenciada, i el nou règim va voler obstaculitzar tan injustament
com el vell els plantejaments que ella representava. Com a bona
cristiana, era solidària i internacionalista: compromesa en la
defensa dels oprimits i amb la lluita dels pobles llatinoamericans, i
cordialment dialogant amb l’Islam. A això afegia una altra actitud
evangèlica: la seua passió per la pau i la concòrdia, en tots els
nivells de la convivència humana.
És
cert que concretar eixos ideals és sempre arriscat i fal·lible,
però, com diu el papa Francesc –a qui Maria Teresa tant
apreciava–, és preferible una Església que potser no encerte, que
es “refrede”, a una Església aburgesada que s’ofegue en la
seua inacció suposadament “neutral” –en la seua
autorreferencialitat–, per por al compromís amb les causes justes
de la humanitat. Per això també, el gran amor que Maria Teresa
tenia als pobles de les Espanyes, no era retòrica buida ni
sentimentalisme alienant: estimava de manera concreta les seues
llengües i cultures, i el seu dret a decidir lliurement si volen, o
no, conviure en un projecte comú.
La
seua relació amb València va ser ben especial, sobretot perquè,
quan la família Borbó-Parma va ser expulsada d’Espanya el 1968
per l’Estat franquista, ella passà a residir clandestinament en la
nostra ciutat, en un fructífer exili interior. I feliçment estos
darrers anys ha pogut retrobar-se amb nosaltres. El 2017 va
participar en les Jornades de reflexió política i jurídica “Els
valencians, poble d’Europa”, celebrades en la Facultat de Dret de
València, i la vesprada del 29 de juny –310 aniversari de
l’abolició dels Furs–, exposà convincentment la seua
comunicació: “El principio foral y la pluralidad de las Españas
como respuesta al conflicto territorial”. De matí, seguint el
costum familiar, havia venerat el Sant Calze en la Seu metropolitana
i havia signat en el llibre d’or de la confraria.
El
25 d’octubre de l’any passat, 2019, Maria Teresa tornava a
viatjar des de París a les nostres terres per a participar en el
congrés internacional celebrat a Morella, la ciutat de Vinatea, a
propòsit de l’autonomia valenciana. En la seua intervenció va
desenvolupar magistralment un tema jo diria que inèdit: la
importància decisiva del consens –i de la idea de pacte– al
llarg de la història del nostre poble.
Dos
dies després, en la Missa per la pàtria, la pau i la justícia que
celebrem a Santa Maria del Puig cada darrer diumenge d’octubre, va
portar processionalment el Llibre dels Furs de València, que fou
depositat sobre l’altar. Era la primera vegada que es realitzava
aquest signe tan eloqüent, i precisament al “bressol de la
pàtria”.
Finalment,
el diumenge 1 de desembre del 2019 Maria Teresa va assistir amb En
Carles Xavier a la solemne Eucaristia celebrada en la Capella del
Sant Calze de la Seu metropolitana. Després de la invocació de
l’Esperit Sant per part de l’assemblea, En Carles Xavier, com a
cap de la casa de Borbó-Parma, rebé la benedicció conjunta dels
oficiants (catòlics romans) i dels preveres anglicans presents, i,
finalitzada la litúrgia, va jurar els Furs del Regne de València.
Havien passat tres-cent tretze anys des que l’Arxiduc Carles, també
en la Seu, el diumenge 10 d’octubre de 1706, havia jurat els Furs
com a Carles III de València, davant del bisbe de Sogorb misser
Antoni Ferrer i Milà, congregant de l’Oratori de Sant Felip Neri
de València.
Maria
Teresa en va quedar ben contenta, però va seguir entregada i
compromesa… fins a la mort, quan s’enfrontà al Covid-19 amb
elegant discreció i donant exemple d’una gran fortalesa. Com acaba
de recordar En Carles Xavier, en aquests temps incerts i difícils,
ens convida a seguir lluitant, ferms i esperançats, “pels drets,
les llibertats i la dignitat de les persones i dels pobles”.
Preguem per ella, i que ella –amiga, companya, germana–, ens
ajude sempre, “en la vida i en la mort i en lo tribunal de Déu”.
València,
5 d’abril de 2020
Diumenge
de Rams
Santa
Maria del Puig (27-X-2019)
Capella
del Sant Calze – Catedral de València (1-XII-2019)
Transcripció de la dedicatòria de la infanta Maria Teresa de Borbó-Parma en el llibre d´or de la catedral de València:
“Valencia,
tierra de encuentro entre culturas, a la vez que de firme
reivindicación de sus valores espirituales que simboliza el Santo
Cáliz, puede y debe ser campeón de consenso, en el sentido más
elevado, en el mundo actual. Maria Teresa de Borbón. 29 de junio de 2017.”
