Jaume Campàs i Farnols
Aquest any 2020 –sense saber que pel març ens havia d’afectar la Covid-19 i ens crearia tants problemes– la Generalitat de Catalunya, el 19 de febrer, inaugurava l’Any Josep Benet, sota la presidència del nostre president Quim Torra. Amb la participació de l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, comissari d’aquest Any, l’exdirector del Museu d’Història de Catalunya, Jaume Sobrequés, i Jordi Amat, filòleg analista i autor de l’obra Com una pàtria (Edicions 62), una biografia completa de Benet. El cert és que la pandèmia, a escala universal, ens va afectar de ple, sota un confinament sense precedents. Tot va quedar trastocat, ignorant també els esdeveniments culturals. La nostra normalitat desapareixia i sorgia un nou estatus de vida precària, de desolació i mort, que mai no ens hauríem imaginat.
En aquest nou estat pandèmic, imposat per les autoritats sanitàries amb criteris de control i prevenció (distància, mascareta i rentar-se les mans) i uns sens fi de normes primordials, amb la suposada col·laboració de la societat amb l’intent que tot no quedés paralitzat, un amic historiador em posaria en antecedents i em faria adonar de l’Any Benet. El 14 d’abril havia fet un segle del naixement d’aquesta personalitat que destacà com a polític, historiador, advocat i editor català, i que fou una de les figures més destacades del catalanisme polític en la postguerra i en la clandestinitat. Aleshores jo començava a obrir una mica els ulls a les realitats culturals que havien estat truncades per la Covid19.
L’amic, per posar-me al dia, em regalaria el llibre de les memòries d’en Benet, Memòries. De l’esperança a la desfeta 1920-1936 (Edicions 62, 2020). Una obra fruit d’una primera edició que sortí pel març 2008 –just el moment de la seva mort– i que ara en el 2020 s’havia ampliat. Les seves memòries s’emmarquen des de la seva infantesa, en la seva Cervera natal, els anys d’aprenentatge i formació en l’escolania de Montserrat, fins a l’esclat de la Guerra Civil. Seria en dies previs a aquesta guerra, que entraria a formar de la Federació de Joves Cristians. I el 1938 seria mobilitzat en el front republicà amb la Quinta del Biberó.
Va participar en la redacció de l’avantprojecte d’Estatut de Catalunya de 1979. Els analistes assenyalen que fou una de les poques personalitats que aconseguiren una influència profunda en la societat catalana des que, sent molt jove, el 1944, es va vincular als petits nuclis de l’oposició catalanista. Ell seria qui crearia un pont entre el PSUC i Montserrat.
Vaig saber d’en Benet –ja de molt jove– pel llibre Maragall i la Setmana Tràgica publicat el 1963. Més endavant seria en la participació de l’Assembla de Catalunya, a partir del 7 de novembre de 1971, quan es constituí aquest més gran moviment català clandestí, per la lluita antifranquista, que agrupava partits, entitats laiques i també col·lectius cristians i sectors de l’església progressista, en la consecució de les llibertats socials i nacionals dels Països Catalans, com dels pobles de l’Estat espanyol. Benet, per la joventut compromesa d’aquella època –en la qual m’hi afegia jo– es convertí en una persona admirada pel seu compromís i per ser un dels elements més actius en el si de l’Assemblea de Catalunya.
Amb Benet canviarien els plantejaments de com estudiar la història. Quan els estudis moderns de carlisme s’iniciaren, ell seria el responsable, a partir d’un seu article a la revista Serra d’Or que recollia les paraules de Pere Corominas, escriptor, polític, republicà i catalanista i un referent als anys 20, de demanar la creació d’un Institut d’Història del Carlisme als Països Catalans i subratllar que el carlisme no era només un moviment dinàstic i regressiu, sinó un autèntic moviment popular defensor de les tradicions més liberals i nacionalistes.
Figura transversal i respectada, Benet fou senador durant la transició i elegit en la Candidatura d’Entesa dels Catalans, amb el suport de les forces d’esquerres d’aquells moments. El 1980, amb motiu de les primeres eleccions al Parlament, va ser, en qualitat d’independent, candidat a la presidència amb suport del PSUC. Al final de la seva vida, Benet es va dedicar a la tasca d’historiador, al capdavant del Centre d’Història Contemporània de la Generalitat.
Se’ns diu, els qui el coneixien de prop, que no fou un home aliè a les controvèrsies. Ni tampoc a les ambicions personals, tot i que mai no va ser un polític convencional. Mantingué relacions complexes amb els presidents Josep Tarradellas i Jordi Pujol, de qui va ser alhora amic i crític. Però l’afirmació: “Catalunya, un sol poble”, no s’entén sense personalitats com la seva.
